Literatura i un mateix: relacions

"S’aprèn una paraula quan s’usa, perquè és aleshores que dóna sentit a una porció de realitat que no coneixíem."

Crepuscle. Gebre. Antropòfil. Anòxia. Qui va ser prou romàntic per a començar a escriure quan va conèixer el significat de la paraula «crepuscle»? Devia tenir prop de quinze anys: el color taronja es fonia amb el roig a l’horitzó i les ombres només eren els matisos exactes que demostraven que, fins quan el crepuscle ho amara tot, hi ha imperfeccions. Qui va llevar-se prou d’hora per a comprovar que aquella nova paraula que s’escrivia «gebre» era un fet ben real que s’esdevenia a cada albada? Segurament, vivia a ciutat i va haver d’esperar a anar al poble per a veure-ho: llàgrimes d’aigua o cristalls de gel, o tal volta el camí de les unes als altres, esgarrapaven la tendresa verda de la gespa dels voltants. Qui va tenir la sort de trobar la definició d’«antropòfil» al diccionari i de topar-ne un de debò? En va aprendre molt, d’aquell home, de segur: un antropòfil és un romàntic, en el sentit de ser l’antítesi del pragmatisme, en el sentit d’estimar-se els humans pel fet d’estimar-se’ls, una fe cega en un amor poc pretensiós. I qui va arribar, indagant en lèxics perillosos i desagradables, assedegat de coneixement, a descobrir el sentit desastrós de l’«anòxia»? Potser tingué lloc quan, ja força més gran, escrivia un relat tenebrós, real o fictici, que havia hagut d’experimentar o d’imaginar: morí d’anòxia, els músculs se li contragueren de mica en mica fins que li paralitzaren els pulmons i l’ofegaren. S’aprèn una paraula quan s’usa, perquè és aleshores que dóna sentit a una porció de realitat que no coneixíem.

["La literatura és la llengua, però també el pensament; és el fil, però també l’agulla. I diguem-ne que el fil és comú i l’agulla particular."]

Primerament, caldria definir, humilment però decidida, la literatura com a unió entre llengua i pensament, entre capacitat i voluntat, entre origen i rumb. La literatura és la llengua, però també el pensament; és el fil, però també l’agulla. I diguem-ne que el fil és comú i l’agulla particular. A més a més, també es pot dir que som capaços de fer literatura en el moment que adquirim la llengua que ens ha pertocat per l’atzar del nostre origen, i que en fem de debò en el moment que tenim la necessitat d’emprar la llengua per a expressar sentiments, idees. La literatura és, doncs, l’expressió d’un mateix en la manera d’un mateix.

En segon lloc, trobo adient plantejar com sorgeix la necessitat de l’expressió literària. D’una banda, ho necessitem per a comprendre més allò que pensem o sentim: dibuixem el món que som i que ens envolta des de diverses perspectives, amb diverses edats, i això ens permet, en una acció de simultaneïtat entranyable, d’allunyar-nos de tot per apropar-nos-hi de nou, més conscients, havent-ho entès més bé tot plegat.

["És sabut que ens rendim davant de la possibilitat il·limitada."]

De l’altra, necessitem l’expressió literària per a imaginar, per a marxar de la realitat purament física, per a plasmar, en un bocí de paper o en la totalitat d’una pantalla digital, pensaments, sensacions que voldríem que succeïssin, que ens ve de gust imaginar o que, fins i tot, ens faria por que tinguessin lloc: trenquem els obstacles del propi cos o de la realitat mateix, tot és possible quan s’escriu, i és sabut que ens rendim davant de la possibilitat il·limitada.

Finalment, en tercer lloc, en un món que ens escombra, obstinat, cap al pragmatisme, cap a la concreció d’objectius, cal preconitzar l’afirmació de la literatura com a fet que, simplement, passa, que és necessari sense haver de ser important, que és inherent a la humanitat però que no brolla obligadament, només brolla, brolla i prou. El plaer d’escriure és, d’aquesta manera, el plaer de necessitar-ho sense estar obligats a necessitar-ho.

Concloc, doncs, que la literatura és l’expressió de l’exclusivitat de nosaltres mateixos mitjançant un codi comú als altres, que ens és intrínseca i sorgeix automàtica i lliure, i que és el plaer de no admetre cap finalitat definida. Al capdavall, si ens adormim amb el crepuscle, ens llevem per veure com es desfà el gebre i estem acompanyats de l’antropòfil de la nostra vida, serem capaços de resistir l’anòxia que produeixen segons quin món i segons quines direccions.