Joves reaccionaris per accident

“Per primer cop a la vida i després d’haver defensat sempre el progrés, volem que les coses siguin com abans”

La joventut s’organitza. Els joves tenen recursos, se’ls han apropiat en virtut de la justícia inqüestionable intrínseca a la seva joventut. I aquests recursos els han invertit: van armats. Cal, ara, socialitzar el transport. Aquesta nit hi ha uns quants maleïts kilòmetres que els separen del front, i el transport públic, regentat per la classe opressora, servirà el seu propòsit. La revolució, doncs, ja ha començat i no, no s’aturarà.

[“La conductora tampoc no oposa resistència: com nosaltres, acota el cap, i nosaltres, com ella, no la defensem.”]

Campi qui pugui. Hi ha part del poble que no entenem els motius del moviment, que no ens hi hem allistat, que no compartim ni els fins ni els mitjans ni les raons que el conformen. Això no obstant, callem, que la nostra oposició no sabem si convergeix amb la de ningú més, que no ens hem aturat a ajuntar-nos; i ens arraulim, que som molts menys en nombre, ànim i certesa, que no anem armats; i ells sí. Provem, doncs, de passar desapercebuts.
La conductora tampoc no oposa resistència: com nosaltres, acota el cap, i nosaltres, com ella, no la defensem. Els rebels entren a l’autocar fent volar banderes que criden llibertat. I els joves reaccionaris, creient que sempre hem estat per la llibertat, pensant que mai no hi estarem en contra, no sabem com actuar. Ens amaguem, doncs, rere auriculars, llibres i mirades perdudes.

[“Els reaccionaris ens ho mirem des de la llunyania de la no intervenció, des de la incomprensió i el fora de joc posicional.”]

Les batalles comencen abans d’arribar al front. Com guerrillers que disparen rifles al cel, branden ampolles de licor i cilindres de tabac. L’autocar esdevé un simulacre de barricada: com al camp de batalla, beuen, fumen, ballen, s’insulten, es demanen diners, es perdonen la vida... Els reaccionaris ens ho mirem des de la llunyania de la no intervenció, des de la incomprensió i el fora de joc posicional. L’autocar arriba al front i les milícies s’apilonen i s’afanyen a sortir del vehicle a empentes i rodolons, entre fums i alés que presagien la sort de la nit. Rere seu, doncs, deixen vidres i plàstics, una presència impresentable que ja sabem que no baixarà de l’autocar amb ells.

[“Ens avergonyim de no formar part del moviment revolucionari? Ens avergonyim de ser revolucionaris i no voler saber res del moviment? O, simplement, ens fan por?”]

Les ampolles rodolen quan l’autocar agafa un revolt pronunciat. Els reaccionaris ocupem només quatre o cinc seients d’un autocar que, abans que baixessin els rebels, era ple a vessar. Som quatre o cinc i serem quatre o cinc, i no ho sabrem del cert, perquè no ens mirem. Només mirem el vaivé de les ampolles que rodolen amb cada revolt pronunciat. Ens avergonyim de no formar part del moviment revolucionari? Ens avergonyim de ser revolucionaris i no voler saber res del moviment? O, simplement, ens fan por? Sí, deu ser això. Per primer cop a la vida i després d’haver defensat sempre el progrés, volem que les coses siguin com abans. Per primer cop a la vida i sense haver-ho volgut, hem esdevingut conservadors. I quan l’autocar s’atura per darrer cop, doncs, quatre o cinc reaccionaris per accident recollim quatre o cinc ampolles per incident, i, volent oblidar, tancarem els ulls a la veritat.