La passió (o, si més no, una)

"La passió és l’etern retorn de la frenesia"

La passió esclata. És el tot i el no-res, una seqüència incabada. Una frase a mitges, una trucada sense resposta, un correu electrònic que no arriba. Passió és existència i manca de distància, retrobament i comiat, un destí que ningú no creu. I, sobretot, la passió és ràpida, enèrgica, impulsiva. És una enumeració, un seguit, una sèrie, un final a l’horitzó, un horitzó que es reinventa, una utopia certa, una creença inestable, però ràpida, efusiva, que se’ns escapa. La passió és frenètica.

["Absència de dubte i excés d’opcions, és una paraula dita i cent de callades..."]

La passió és trèmula. Un equilibrista a punt de caure. Una pedra a la finestra. Una caiguda lliure, un vidre trencat: un buit infinit, un infinit buit. Unes cortines que es descorren. Passió és un home i una dona, dos homes, dues dones. Tres orgies. És el moment efímer de dotze campanades, tot començament i cap final. Absència de dubte i excés d’opcions, és una paraula dita i cent de callades, un estol de por sense ocells, una estela d’escuma sense vaixell, un cable estripat, una espurna abans de l’incendi. La passió no s’acaba.

["...la passió es mou, s’escapa, ens defuig i ens retroba, la passió no ens vol però ens desitja, no ens convé però ens revifa..."]

La passió se’ns escola entre els dits. És una hora concertada, un parell de llavis rosats, la pell més càlida. Són uns sostenidors a terra, la fusió d’intencions, la manca d’objectius, la contradicció de principis. Un cop, un frec, un repicó de tecles embogides. Teixits que despullen pells i pells que es vesteixen a si mateixes. Un llibre sense fi, el pas de pàgina a pàgina, la fugida d’una línia rere l’altra. I, sobretot, la passió es mou, s’escapa, ens defuig i ens retroba, la passió no ens vol però ens desitja, no ens convé però ens revifa. La passió és revolució.

["La passió pot ser la calma d’una infusió calenta en una nit d’hivern gèlid mentre la ment més recargolada només pretén, per primer cop, saber ser feliç."]

Ara bé, la passió també pot ser calma. Ho és un escrit intens i llarg, pausat per tres frases subordinades de relatiu incert, dos incisos inoportuns i els subjectes entre parèntesis. I no deixa de ser-ho un paisatge de tardor a través d’una finestra rere la qual tot comença, una primavera tan esperançadora com fora de lloc, les forces de l’univers que maquinen a favor teu, un pessigolleig sense fi que comença a la panxa i acaba en una xerrameca descontrolada que vol ser discurs i que et guanya una nit de somni sense son. La passió pot ser la calma d’una infusió calenta en una nit d’hivern gèlid mentre la ment més recargolada només pretén, per primer cop, saber ser feliç.

["La passió són dos cossos i un esperit. Són totes les històries del món en el vocabulari més reduït..."]

La passió, però, és l’etern retorn de la frenesia. I, doncs, torna a esbufegar, a entretallar-se, a posseir-te i a deixar-te estar, a llençar-te a terra, a esprémer-te, a xuclar-te, a amarar-te i eixugar-te fins a l’últim àtom d’escalfor del cos. La passió et pren i se’n va, et promet i no et dóna res, o t’ho dóna tot injustament. La passió són dos cossos i un esperit. Són totes les històries del món en el vocabulari més reduït, mitja partida, un dau que sempre gira, un quart de taronja compartida, la inefabilitat ben parida, cinc minuts de confiança contra un món de mentida... La passió és que encara ens diguin que ens manca la passió!

Joves reaccionaris per accident

“Per primer cop a la vida i després d’haver defensat sempre el progrés, volem que les coses siguin com abans”

La joventut s’organitza. Els joves tenen recursos, se’ls han apropiat en virtut de la justícia inqüestionable intrínseca a la seva joventut. I aquests recursos els han invertit: van armats. Cal, ara, socialitzar el transport. Aquesta nit hi ha uns quants maleïts kilòmetres que els separen del front, i el transport públic, regentat per la classe opressora, servirà el seu propòsit. La revolució, doncs, ja ha començat i no, no s’aturarà.

[“La conductora tampoc no oposa resistència: com nosaltres, acota el cap, i nosaltres, com ella, no la defensem.”]

Campi qui pugui. Hi ha part del poble que no entenem els motius del moviment, que no ens hi hem allistat, que no compartim ni els fins ni els mitjans ni les raons que el conformen. Això no obstant, callem, que la nostra oposició no sabem si convergeix amb la de ningú més, que no ens hem aturat a ajuntar-nos; i ens arraulim, que som molts menys en nombre, ànim i certesa, que no anem armats; i ells sí. Provem, doncs, de passar desapercebuts.
La conductora tampoc no oposa resistència: com nosaltres, acota el cap, i nosaltres, com ella, no la defensem. Els rebels entren a l’autocar fent volar banderes que criden llibertat. I els joves reaccionaris, creient que sempre hem estat per la llibertat, pensant que mai no hi estarem en contra, no sabem com actuar. Ens amaguem, doncs, rere auriculars, llibres i mirades perdudes.

[“Els reaccionaris ens ho mirem des de la llunyania de la no intervenció, des de la incomprensió i el fora de joc posicional.”]

Les batalles comencen abans d’arribar al front. Com guerrillers que disparen rifles al cel, branden ampolles de licor i cilindres de tabac. L’autocar esdevé un simulacre de barricada: com al camp de batalla, beuen, fumen, ballen, s’insulten, es demanen diners, es perdonen la vida... Els reaccionaris ens ho mirem des de la llunyania de la no intervenció, des de la incomprensió i el fora de joc posicional. L’autocar arriba al front i les milícies s’apilonen i s’afanyen a sortir del vehicle a empentes i rodolons, entre fums i alés que presagien la sort de la nit. Rere seu, doncs, deixen vidres i plàstics, una presència impresentable que ja sabem que no baixarà de l’autocar amb ells.

[“Ens avergonyim de no formar part del moviment revolucionari? Ens avergonyim de ser revolucionaris i no voler saber res del moviment? O, simplement, ens fan por?”]

Les ampolles rodolen quan l’autocar agafa un revolt pronunciat. Els reaccionaris ocupem només quatre o cinc seients d’un autocar que, abans que baixessin els rebels, era ple a vessar. Som quatre o cinc i serem quatre o cinc, i no ho sabrem del cert, perquè no ens mirem. Només mirem el vaivé de les ampolles que rodolen amb cada revolt pronunciat. Ens avergonyim de no formar part del moviment revolucionari? Ens avergonyim de ser revolucionaris i no voler saber res del moviment? O, simplement, ens fan por? Sí, deu ser això. Per primer cop a la vida i després d’haver defensat sempre el progrés, volem que les coses siguin com abans. Per primer cop a la vida i sense haver-ho volgut, hem esdevingut conservadors. I quan l’autocar s’atura per darrer cop, doncs, quatre o cinc reaccionaris per accident recollim quatre o cinc ampolles per incident, i, volent oblidar, tancarem els ulls a la veritat.

Literatura i un mateix: relacions

"S’aprèn una paraula quan s’usa, perquè és aleshores que dóna sentit a una porció de realitat que no coneixíem."

Crepuscle. Gebre. Antropòfil. Anòxia. Qui va ser prou romàntic per a començar a escriure quan va conèixer el significat de la paraula «crepuscle»? Devia tenir prop de quinze anys: el color taronja es fonia amb el roig a l’horitzó i les ombres només eren els matisos exactes que demostraven que, fins quan el crepuscle ho amara tot, hi ha imperfeccions. Qui va llevar-se prou d’hora per a comprovar que aquella nova paraula que s’escrivia «gebre» era un fet ben real que s’esdevenia a cada albada? Segurament, vivia a ciutat i va haver d’esperar a anar al poble per a veure-ho: llàgrimes d’aigua o cristalls de gel, o tal volta el camí de les unes als altres, esgarrapaven la tendresa verda de la gespa dels voltants. Qui va tenir la sort de trobar la definició d’«antropòfil» al diccionari i de topar-ne un de debò? En va aprendre molt, d’aquell home, de segur: un antropòfil és un romàntic, en el sentit de ser l’antítesi del pragmatisme, en el sentit d’estimar-se els humans pel fet d’estimar-se’ls, una fe cega en un amor poc pretensiós. I qui va arribar, indagant en lèxics perillosos i desagradables, assedegat de coneixement, a descobrir el sentit desastrós de l’«anòxia»? Potser tingué lloc quan, ja força més gran, escrivia un relat tenebrós, real o fictici, que havia hagut d’experimentar o d’imaginar: morí d’anòxia, els músculs se li contragueren de mica en mica fins que li paralitzaren els pulmons i l’ofegaren. S’aprèn una paraula quan s’usa, perquè és aleshores que dóna sentit a una porció de realitat que no coneixíem.

["La literatura és la llengua, però també el pensament; és el fil, però també l’agulla. I diguem-ne que el fil és comú i l’agulla particular."]

Primerament, caldria definir, humilment però decidida, la literatura com a unió entre llengua i pensament, entre capacitat i voluntat, entre origen i rumb. La literatura és la llengua, però també el pensament; és el fil, però també l’agulla. I diguem-ne que el fil és comú i l’agulla particular. A més a més, també es pot dir que som capaços de fer literatura en el moment que adquirim la llengua que ens ha pertocat per l’atzar del nostre origen, i que en fem de debò en el moment que tenim la necessitat d’emprar la llengua per a expressar sentiments, idees. La literatura és, doncs, l’expressió d’un mateix en la manera d’un mateix.

En segon lloc, trobo adient plantejar com sorgeix la necessitat de l’expressió literària. D’una banda, ho necessitem per a comprendre més allò que pensem o sentim: dibuixem el món que som i que ens envolta des de diverses perspectives, amb diverses edats, i això ens permet, en una acció de simultaneïtat entranyable, d’allunyar-nos de tot per apropar-nos-hi de nou, més conscients, havent-ho entès més bé tot plegat.

["És sabut que ens rendim davant de la possibilitat il·limitada."]

De l’altra, necessitem l’expressió literària per a imaginar, per a marxar de la realitat purament física, per a plasmar, en un bocí de paper o en la totalitat d’una pantalla digital, pensaments, sensacions que voldríem que succeïssin, que ens ve de gust imaginar o que, fins i tot, ens faria por que tinguessin lloc: trenquem els obstacles del propi cos o de la realitat mateix, tot és possible quan s’escriu, i és sabut que ens rendim davant de la possibilitat il·limitada.

Finalment, en tercer lloc, en un món que ens escombra, obstinat, cap al pragmatisme, cap a la concreció d’objectius, cal preconitzar l’afirmació de la literatura com a fet que, simplement, passa, que és necessari sense haver de ser important, que és inherent a la humanitat però que no brolla obligadament, només brolla, brolla i prou. El plaer d’escriure és, d’aquesta manera, el plaer de necessitar-ho sense estar obligats a necessitar-ho.

Concloc, doncs, que la literatura és l’expressió de l’exclusivitat de nosaltres mateixos mitjançant un codi comú als altres, que ens és intrínseca i sorgeix automàtica i lliure, i que és el plaer de no admetre cap finalitat definida. Al capdavall, si ens adormim amb el crepuscle, ens llevem per veure com es desfà el gebre i estem acompanyats de l’antropòfil de la nostra vida, serem capaços de resistir l’anòxia que produeixen segons quin món i segons quines direccions.